Univers de paper
Fogatge inhòspit, tendre parany
On cercar-hi dreceres.
Malalt d’amor hi encens la flama

De l’esperança, oh tu, captiu
Dels presagis, del repòs indigne,
De la fosca dissort del qui menja
I beu al costat dels vençuts.

Peregrí d’amor i d’altes esferes
Cruent ofici el qui guaita silencis
de ta bondat extrema, o incendis
D’un escarràs captaire de cendres

Ningú no et retreu una fi tan indigna
orfe i sol per sempre restares
Del gorg més profund on comença l’abisme
Sorgí la teva veu amb tro cataclísmic

Creares la sang, i en feres de vida
do per recórrer els paranys del desfici
Potser fou juguesca d’atzar i caprici
On crueltat i quimera no prenen fita

Lluny de tu i de tots els teus astres
hi ha una veu que incita a la condemna
si és ta voluntat no hi haurà delme
que pagui la sort del qui neix i respira

(dedicated to Leonard Cohen)

o un univers amb consciència, que sap que existeix, que es comprèn i es dóna sentit a si mateix, que és creador, que entén que la creació s’autojustifica, que projecta finalitats que enllacen la matèria i l’esperit, que s’autocomplau en la seva grandesa i gaudeix de la seva plenitud…

Blogged with Flock

Creure que “no” és creure que l’univers té sentit (hi ha un caràcter creatiu en tot allò que té sentit: és, per si mateix).

Creure que “sí” porta al nihilisme, una opció que, paradoxalment, no deixa, també, de tenir sentit.

Té més sentit un univers que crea: valors, vida, sentiment, bellesa, acció …

Viu el silenci.
Capta’n la bellesa.
No pertorbis el silenci que, sempre,
envolta l’acte creatiu.

Fes que el silenci et permeti de créixer.
Contempla el món des d’aquesta talaia
com un déu, com estàtua de marbre,
com un temple grec en l’horitzó de l’atzur.

Aquesta és, potser, la gran igualtat. Si Déu existeix, no pot ser altra cosa que acte pur creatiu.
Deduir l’existència de Déu a partir de l’observació de les coses creades, o a partir de la seva idea, és una fal·làcia, en què Sant Tomàs i Sant Anselm van incórrer. Però potser, a vegades, la realitat i la lògica caminen per senderes diferents.
Com explicar, d’altra manera, per què hi ha ésser, i no més aviat el no-res?