UNIVERS DE CARTRÓ – 1

Univers de cartró
Plegat dòcil per les fisures del temps
Orb de paraules consol o gest
Que trenqui immens l’espai on habites

Univers de paper
Fogatge inhòspit, tendre parany
On cercar-hi dreceres.
Malalt d’amor hi encens la flama

De l’esperança, oh tu, captiu
Dels presagis, del repòs indigne,
De la fosca dissort del qui menja
I beu al costat dels vençuts.

Peregrí d’amor i d’altes esferes
Cruent ofici el qui guaita silencis
de ta bondat extrema, o incendis
D’un escarràs captaire de cendres

si aquesta és la teva voluntat

Si aquesta és la teva voluntat
Desfés cada acte de somni o de fe
Resol els dubtes d’aquells qui et negaren
Acaba la tasca que vas començar

Ningú no et retreu una fi tan indigna
orfe i sol per sempre restares
Del gorg més profund on comença l’abisme
Sorgí la teva veu amb tro cataclísmic

Creares la sang, i en feres de vida
do per recórrer els paranys del desfici
Potser fou juguesca d’atzar i caprici
On crueltat i quimera no prenen fita

Lluny de tu i de tots els teus astres
hi ha una veu que incita a la condemna
si és ta voluntat no hi haurà delme
que pagui la sort del qui neix i respira

Poètiques Quotidianes – 1

Miro per la finestra:
Veig cases i edificis
Uns que s’aixequen,
D’altres que cauen.
Uns ocells que volen
Sense destí aparent
De fons, llunyanament
Sirenes que s’apaivaguen
Mentre el temps s’esmuny
Enigmàtic.
Penso que el món és,
Davant meu, impertèrrit,
Mentre jo maldo per trobar
La fita que em situa
En el laberint de sorolls
Que em confonen
—
Vaig fent camí

Paraula – 2

Hi ha paraules que s’arrelen a la realitat com sagetes. No permeten dissentir-ne. La seva resistència ens impressiona, i ens fa recular.

univers i consciència

un univers sense consciència, sense saber-se existent, sense comprendre’s, sense sentit, sense vida, sense raó per existir, sense finalitat, perdut en la seva pròpia infinitud, ridícul en el seu buit, mort en la seva inanitat estèril…

o un univers amb consciència, que sap que existeix, que es comprèn i es dóna sentit a si mateix, que és creador, que entén que la creació s’autojustifica, que projecta finalitats que enllacen la matèria i l’esperit, que s’autocomplau en la seva grandesa i gaudeix de la seva plenitud…

Blogged with Flock

Univers i sentit

Un univers sense Bethoven, Leonardo o Nadia Comanecci, seria el mateix?

Creure que “no” és creure que l’univers té sentit (hi ha un caràcter creatiu en tot allò que té sentit: és, per si mateix).

Creure que “sí” porta al nihilisme, una opció que, paradoxalment, no deixa, també, de tenir sentit.

Té més sentit un univers que crea: valors, vida, sentiment, bellesa, acció …

Silenci

Poètica del silenci – I

Viu el silenci.
Capta’n la bellesa.
No pertorbis el silenci que, sempre,
envolta l’acte creatiu.

Fes que el silenci et permeti de créixer.
Contempla el món des d’aquesta talaia
com un déu, com estàtua de marbre,
com un temple grec en l’horitzó de l’atzur.

paraula

Potser l’únic desig de l’home és que no hi hagi cap distància entre les (seves?) paraules i la realitat.

Déu

Vida, Déu, Creació i Realitat

Aquesta és, potser, la gran igualtat. Si Déu existeix, no pot ser altra cosa que acte pur creatiu.
Deduir l’existència de Déu a partir de l’observació de les coses creades, o a partir de la seva idea, és una fal·làcia, en què Sant Tomàs i Sant Anselm van incórrer. Però potser, a vegades, la realitat i la lògica caminen per senderes diferents.
Com explicar, d’altra manera, per què hi ha ésser, i no més aviat el no-res?

Pessoa: llibre del desfici

De la condició humana, en estat pur:

“Gaudeixo sense amargor de la consciència absurda que el tast de la mort i de l’apagament no és res”.
“Mai no he tingut algú a qui pogués anomenar ‘Mestre’. Per mi no s’ha mort cap Crist. Cap Buda no m’ha indicat un camí. A dalt dels meus somnis cap Apol·lo o Atena no m’han aparegut, per il·luminar-me l’ànima”